El contrast extrem: L’Hospitalet de Llobregat vs. Gisclareny
Per entendre com es distribueix la població i quins reptes ens planteja, no cal anar gaire lluny; a Catalunya tenim un dels exemples de contrast demogràfic més evidents d’Europa. Si agafem el nostre “kit de detectiu”, descobrirem dues realitats que semblen de planetes diferents, però que estan separades per poc més de 100 quilòmetres.
D’una banda, tenim L’Hospitalet de Llobregat. És una de les ciutats amb la densitat de població més alta de tota la Unió Europea. En alguns dels seus barris, com la Florida, s’arriba a superar els 70.000 habitants per quilòmetre quadrat. Aquest “formiguer” humà és fruit de dècades d’immigració (primer d’altres parts d’Espanya i, més tard, d’arreu del món) de persones que buscaven feina a la gran indústria i als serveis de l’àrea metropolitana de Barcelona. Els avantatges d’aquesta concentració són la quantitat de serveis, transport públic i oportunitats laborals. Els inconvenients? La falta d’espais verds, l’elevat preu de l’habitatge i la contaminació.
D’altra banda, tenim Gisclareny, un petit municipi situat a la comarca del Berguedà, al bell mig del Parc Natural del Cadí-Moixeró. Durant molts anys ha ostentat el títol del “poble més petit de Catalunya”, arribant a tenir menys de 30 habitants empadronats. Gisclareny és l’exemple perfecte d’èxode rural i envelliment. Al llarg del segle XX, els joves van marxar cap a ciutats com L’Hospitalet buscant una vida més fàcil i amb més oportunitats que les que oferia la dura vida a la muntanya. Avui, la seva densitat de població no arriba ni a 1 habitant per quilòmetre quadrat. És un “desert demogràfic”.
Aquest desequilibri territorial ens planteja un gran repte de sostenibilitat: com evitem que ciutats com L’Hospitalet col·lapsin per excés de població i, alhora, com garantim que pobles com Gisclareny no desapareguin per falta de relleu generacional?
